S.O.S. profesor o socorrista
Aunque meteorológica y astronómicamente el verano comenzó hace ya unas semanas, para mí ha comenzado hoy. Justo hace unas horas, me he despedido de mis compañeros deseándoles un feliz verano. Para los que nos dedicamos a la maravillosa tarea de educar, el Colegio acaba, oficialmente, un par de semanas después de que las aulas queden huérfanas de alumnos con destino a la playa o a la piscina.
Precisamente ayer tuve la fortuna, mientras participaba en un curso magistralmente impartido por Juan Manuel Alarcón Fernández, de darme cuenta que el profesor y el socorrista son más parecidos que antagónicos. El profesor Alarcón hizo una estupenda analogía entre estas dos profesiones que, en no pocas ocasiones, suelen despertar ciertas envidias por sus supuestos privilegios laborales. Es fácil tener la tentación de pensar, ¡socorrista, qué buen trabajo!. Todo el día en bañador al solecito, roneando con tus gafas de sol, trabajando al aire libre, rodeado de gente guapa y que a veces te hacen sentir centro de sus miradas, ganando un buen sueldecito… Sin embargo, el socorrista -como el docente vocacional- no es aquel que se enorgullece de su profesión simplemente por las envidias que despierta su trabajo supuestamente cómodo y privilegiado, sino que, por el contrario, se siente atraído por la idea de salvar vidas cuando ello sea preciso, de rescatar a personas que tienen el agua al cuello, por tener la oportunidad de mojarse para evitar que alguien arruine su vida por una imprudencia o por negligencia. Análogamente, el docente -como el socorrista vocacional- no es aquel que va a su puesto de trabajo con la idea de no encontrarse problemas y sentarse cómodamente en su silla mientras simplemente transcurren las horas de la jornada de la forma más liviana posible. Todo lo contrario, la vocación de unos y de otros les obliga a estar vigilantes de aquellos que se adentran inconscientemente en aguas revueltas, dispuestos a mojarse y dejarse el aliento para que ninguno de los que están bajo su responsabilidad cercenen sus vidas y sus proyectos futuros.
Es por ello, por lo que siento la necesidad de que en este verano me surjan oportunidades para volver a coger mi flotador en forma de carpeta y salir al rescate de jóvenes con el agua al cuello de cara al nuevo curso escolar.
S.O.S. profesor o socorrista
Aunque meteorológica y astronómicamente el verano comenzó hace ya unas semanas, para mí ha comenzado hoy. Justo hace unas horas, me he despedido de mis compañeros deseándoles un feliz verano. Para los que nos dedicamos a la maravillosa tarea de educar, el Colegio acaba, oficialmente, un par de semanas después de que las aulas queden huérfanas de alumnos con destino a la playa o a la piscina.
Precisamente ayer tuve la fortuna, mientras participaba en un curso magistralmente impartido por Juan Manuel Alarcón Fernández, de darme cuenta que el profesor y el socorrista son más parecidos que antagónicos. El profesor Alarcón hizo una estupenda analogía entre estas dos profesiones que, en no pocas ocasiones, suelen despertar ciertas envidias por sus supuestos privilegios laborales. Es fácil tener la tentación de pensar, ¡socorrista, qué buen trabajo!. Todo el día en bañador al solecito, roneando con tus gafas de sol, trabajando al aire libre, rodeado de gente guapa y que a veces te hacen sentir centro de sus miradas, ganando un buen sueldecito… Sin embargo, el socorrista -como el docente vocacional- no es aquel que se enorgullece de su profesión simplemente por las envidias que despierta su trabajo supuestamente cómodo y privilegiado, sino que, por el contrario, se siente atraído por la idea de salvar vidas cuando ello sea preciso, de rescatar a personas que tienen el agua al cuello, por tener la oportunidad de mojarse para evitar que alguien arruine su vida por una imprudencia o por negligencia. Análogamente, el docente -como el socorrista vocacional- no es aquel que va a su puesto de trabajo con la idea de no encontrarse problemas y sentarse cómodamente en su silla mientras simplemente transcurren las horas de la jornada de la forma más liviana posible. Todo lo contrario, la vocación de unos y de otros les obliga a estar vigilantes de aquellos que se adentran inconscientemente en aguas revueltas, dispuestos a mojarse y dejarse el aliento para que ninguno de los que están bajo su responsabilidad cercenen sus vidas y sus proyectos futuros.
Es por ello, por lo que siento la necesidad de que en este verano me surjan oportunidades para volver a coger mi flotador en forma de carpeta y salir al rescate de jóvenes con el agua al cuello de cara al nuevo curso escolar.
Castigos ¿Sí o no?
Por mi hijo dejé de fumar
Por mi hijo dejé de fumar
Empecemos a cambiar una masculinidad mal entendida
¿Qué tipo de masculinidad quiero transmitir a mi hijo? Es una pregunta que no me he hecho con mucha frecuencia pero si es algo que me he planteado en alguna ocasión. Esta inquietud tomó fuerza cuando hace unos días descubrí el documental ‘The Mask you live in’ que trata de cómo se transmite la masculinidad […]
La entrada Empecemos a cambiar una masculinidad mal entendida aparece primero en Papa a bordo.
Sigue leyendo ->WW#401 – A little too much?
Las vacunas de los dos meses
1. Dar Acetaminofén antes de aplicar las vacunas.
2. Calmarse.
3. Aliméntalo después.
4. Cuidado con las alarmas.
5. Calma su dolor.
Coloca compresas de agua fría cada hora para disminuir la hinchazón.
6. Doble dosis de amor.
¿Y tú cómo manejas el tema de la vacunación con tus bebés?
Sigue leyendo ->Las vacunas de los dos meses
1. Dar Acetaminofén antes de aplicar las vacunas.
2. Calmarse.
3. Aliméntalo después.
4. Cuidado con las alarmas.
5. Calma su dolor.
Coloca compresas de agua fría cada hora para disminuir la hinchazón.
6. Doble dosis de amor.
¿Y tú cómo manejas el tema de la vacunación con tus bebés?
Sigue leyendo ->AMISTATS
[Puedes leerlo en castellano aquí] Resulta que avui he volgut revisar quan fa de la meva última entrada, i fa tres mesos que no passava per aquí… Durant aquests tres mesos he intentat escriure alguna entrada, però quan m’asseia a fer-ho, no em venia cap tema. També és veritat que he intentat treballar més una…
Continua llegint →
Doctora Juguetes
Jugar al médico ya no es lo mismo de antes, ahora existe un modelo a seguir y que además tiene impactos positivos en otras áreas del desarrollo infantil. La Doctora Juguetes es un programa de Disney en el cual vemos un cambio en los temas de los programas infantiles y hay que decirlo fuerte y … LEER MÁS…
La entrada Doctora Juguetes aparece primero en Papá Moderno.
Sigue leyendo ->¿Qué hubiera pasado si?
Que hubiera pasado si las cosas fueran distintas, que sería de mí si mis decisiones pasadas me hubieran hecho tomar rutas distintas, de repente no estaría escribiendo estas líneas, tal vez no estuviera casado con la mujer que comparte mi vida desde hace poco mas de 6 años y de repente no tendría una hija de casi 3 años.
Hoy vivo por mi familia y más por mi hija, por eso te digo que aceptes lo que tienes, disfrútalo, gózalo y no te sientas menos por lo que tienes y por lo que eres, no a todos nos llegan las cosas a la misma vez y a la misma velocidad. Eres un grandioso padre, una grandiosa madre y tienes un grandioso futuro por delante.
¿Qué hubiera pasado si?
Que hubiera pasado si las cosas fueran distintas, que sería de mí si mis decisiones pasadas me hubieran hecho tomar rutas distintas, de repente no estaría escribiendo estas líneas, tal vez no estuviera casado con la mujer que comparte mi vida desde hace poco mas de 6 años y de repente no tendría una hija de casi 3 años.
Hoy vivo por mi familia y más por mi hija, por eso te digo que aceptes lo que tienes, disfrútalo, gózalo y no te sientas menos por lo que tienes y por lo que eres, no a todos nos llegan las cosas a la misma vez y a la misma velocidad. Eres un grandioso padre, una grandiosa madre y tienes un grandioso futuro por delante.
Bienvenido al lado oscuro
Bienvenido al lado oscuro
La difícil tarea de compatibilizar paternidad y trabajo
El mundo ha cambiado mucho en los últimos 30 años. La globalización, los computadores, internet, el acceso casi ilimitado a la información…todo esto ha hecho que cambie la forma en que nos comunicamos y la forma en que interactuamos con las personas, tanto a nivel personal como a nivel laboral. Se han consolidado los derechos … More La difícil tarea de compatibilizar paternidad y trabajo
Sigue leyendo ->Miedo a ser padre III
prueba de extracto en página
Sigue leyendo ->I’m back
I’m back
I’m back
Els efectes d’educar en l’obediència i la conformitat
Als pares ens agrada que els fills ens facin cas. No debades quan els diem alguna cosa ho fem sempre pensant en el seu bé, i quan els manem, per exemple, que recullin els plats de taula, ho fem perquè es vagin acostumant a cooperar amb els altres i apr…
Sigue leyendo ->Els efectes d’educar en l’obediència i la conformitat
Als pares ens agrada que els fills ens facin cas. No debades quan els diem alguna cosa ho fem sempre pensant en el seu bé, i quan els manem, per exemple, que recullin els plats de taula, ho fem perquè es vagin acostumant a cooperar amb els altres i aprenguin quines són les tasques habituals de la llar. Poques vegades els fem fer alguna cosa perquè sí.
Nen, fes això! Noia, ves allà! Nois, feu cas i no sigueu desobedients!
També quan decidim fer alguna cosa tots junts els demanem que es conformin amb allò que hem decidit, o que acceptin el que proposa la majoria. La conformitat i l’obediència formen part de les relacions socials, i els infants ho perceben de ben menuts, tant bon punt comencem a interactuar amb ells i els diem el primer no. Fins i tot en fem un motiu d’orgull, com a pares: «La meva filla em fa cas sempre, no li haig de dir les coses dues vegades»; «El meu fill accepta de bon grat tot allò que li diem», etcètera.
La vida social comporta adaptar les actitud i els desitjos propis en funció del punt de vista dels altres, i aquest és un dels molts aspectes que, a través de l’educació, comuniquem als nostres fills, fins que al final acaben formant part del seu tarannà preconscient. Arriba un moment en què, en situacions normals acabem per no adonar-nos de què impliquen la conformitat i l’obediència. Són certament aspectes necessaris per harmonitzar la vida en comú però, ¿què implica realment a nivell cerebral convertir els nostres fills en autòmats de la conformitat i l’obediència?
L’obediència és l’acció d’executar allò que mana algú, generalment una persona a qui se li atorga –o ell s’auto-otorga– ,o se li suposa –o s’ho fa venir bé perquè els altres li pressuposin–, un estatus de superioritat jeràrquica. És molt freqüent en tots els àmbits: els nens obeeixen els pares i mestres, els empleats a llurs caps, tots els presents en un judici al jutge, els ciutadans les indicacions de la policia i, com a cas extrem, els soldats han d’obeir cegament les ordres rebudes, malgrat no sempre, en cap d’aquests casos, s’entengui o es vegi la lògica racional i emocional de les ordres rebudes. La conformitat, en canvi, és la qualitat d’estar d’acord amb algú o d’acceptar una cosa expressada per una altra persona o per un sector social, sense una ordre explícita, únicament com a mecanisme d’adaptació als altres. Tot plegat sembla l’ordre natural de la vida social, o així ho tenim assumit des de ben petits.
Obeir genera conflictes cognitius
Tanmateix, un treball publicat fa poc indica que l’obediència genera conflictes cognitius a la persona a qui s’exigeix, i que la conformitat no en genera però en canvi afavoreix el pas cap a l’obediència. Anem a pams, perquè l’experiment que van fer és curiós. Van demanar a un grup de voluntaris que compressin un llibre per Internet. Només en coneixien el títol i algunes paraules significatives, i podien accedir també a unes quantes ressenyes fetes per altres persones, algunes de les quals eren positives i altres negatives. Alguns dels llibres tenien majoritàriament ressenyes positives, i altres de negatives.
A partir d’aquí, a un grup els van deixar triar el llibre lliurement, la qual cosa feia que els voluntaris es fixessin amb més cura en el contingut i en la valoració de les ressenyes. Aquest cas simula el procés de conformitat, atès que hom té tendència a comprar el llibre que més persones han valorat positivament, sense que hi hagi cap ordre explícita subjacent. Acceptem una cosa expressada per una altra persona i ens adaptem a l’opinió de la majoria. A nivell familiar i escolar ve a ser exactament el mateix: molts infants trien sense reflexionar allò que els seus pares o germans diuen o prefereixen, i també molts alumnes basen les seves decisions en allò que majoritàriament prefereixen els companys, a vegades els companys que per algun motiu exerceixen algun tipus de lideratge dins el grup. La conformitat ajuda a harmonitzar el funcionament col·lectiu, atès que tendeix a homogeneïtzar les respostes dels diferents membres de qualsevol grup social i llima les diferències. I l’obediència?
A un altre grup de voluntaris l’investigador que estava amb ells, que pel fet de dirigir l’experiment se li suposa preconscientment un estatus de superioritat jeràrquica, els va donar l’ordre directe i explícita de comprar un llibre determinat, precisament un dels que tenia més opinions negatives. En aquesta situació se simula l’obediència, atès que el voluntari havia de comprar un dels llibres que molt probablement no hagués triat mai. Portat a nivell familiar i escolar també ve a ser exactament el mateix: fer que els fills o els alumnes facin obligatòriament alguna cosa que per ells mateixos difícilment haguessin triat. En tots ambdós experiments, els voluntaris havien de prendre la decisió de manera ràpida, i se’ls va monitoritzar l’activitat cerebral.
Concretament es van analitzar les anomenades ones cerebrals P3, que reflecteixen els processos de presa de decisions, d’avaluació d’estímuls i de categorització, i les N2, que reflecteixen els processos de control executiu, de planificació d’activitats, d’inhibició de respostes i de gestió del llenguatge. Per començar, van veure que la intensitat i la durada d’aquestes ones és clarament diferent en les proves d’obediència que en les de conformitat, la qual cosa indica que l’obediència requereix més esforç mental, per inhibir les respostes naturals. I també indiquen que l’obediència genera conflictes cognitius, motiu pel qual és més difícil mantenir la cohesió d’un grup a llarg termini a través de l’obediència que de la conformitat. Els conflictes cognitius es produeixen quan hi ha una incompatibilitat entre el que ho suposava prèviament i el que acaba esdevenint, i obliguen el cervell a reconciliar els punts de vista divergents.
Fer obeir o no fer obeir? Aquesta és la qüestió
Els resultats obtinguts també indiquen que la conformitat facilita el procés cap a l’obediència, motiu pel qual és més fàcil obeir en una situació social en la qual prèviament hom si sent adherit. Quina conclusió en podem treure de tot això, en clau educativa per als nostres fills i alumnes? Si us penseu que ara diré que l’obediència no és bona per la formació dels fills i alumnes perquè genera conflictes cognitius, em sembla que us decebré. I si ara penseu que diré que cal inculcar les virtuts de l’obediència, també us decebré. Perquè una de les maneres que té el cervell d’aprendre coses noves és solucionant els conflictes cognitius que se li presenten. És la manera com anem perfilant i canviant els nostres paradigmes. Sense conflictes cognitius els paradigmes apressos romanen inamovibles. Per tant, tenir conflictes cognitius pot ser profitós, sempre que tinguem temps per resoldre’ls i recursos per a fer-ho. Dit d’una altra manera, el que cal és educar en la reflexió i donar eines i estratègies, i temps, per reflexionar. De fet, i no dic res que no sapigueu, tot sovint la reflexió ens porta a acceptar els postulats dels altres, mantenint també els nostres. Una conformitat a mitges, que sovint fa innecessària l’obediència en el sentit estricte i jeràrquic de la paraula.
BONES VACANCES A TOTHOM !!!!!!!
El proper post: Equivocar-se per aprendre: perquè els errors són tant importants en l’educació
Sigue leyendo ->
Tres lecciones que aprendí de las abuelas
Dikarlo ha sido bendecido con dos clases de abuelas de lujo. Son comprometidas con su bienestar, son proactivas, amorosas y dulces.
Sigue leyendo ->CLND 25 Cuando hablamos del veranito, en directo
Cuando hacemos un directo sobre las vacaciones Bienvenidos a Cuando los niños duermen en este especial verano en Radio Palau, saludos a escuchantes del podcast y a oyentes de Radio palau en la 91.7 FM o a través de la web. Sumario: Noticias – Pepa Pig – El caimán de Disney Que hacer en verano Lucía, mi…
La entrada CLND 25 Cuando hablamos del veranito, en directo aparece primero en Nación Podcast.
Sigue leyendo ->Errores que cometimos viajando con bebés
3. Cargarnos de juguetes:
Música para bañar bebés
Cuéntanos, ¿Con qué canciones disfrutas el baño junto a tu bebé?
Sigue leyendo ->Música para bañar bebés
Cuéntanos, ¿Con qué canciones disfrutas el baño junto a tu bebé?
Sigue leyendo ->