Els efectes d’educar en l’obediència i la conformitat

Sin categoría

Als pares ens agrada que els fills ens facin cas. No debades quan els diem alguna cosa ho fem sempre pensant en el seu bé, i quan els manem, per exemple, que recullin els plats de taula, ho fem perquè es vagin acostumant a cooperar amb els altres i aprenguin quines són les tasques habituals de la llar. Poques vegades els fem fer alguna cosa perquè sí.
Nen, fes això! Noia, ves allà! Nois, feu cas i no sigueu desobedients!
També quan decidim fer alguna cosa tots junts els demanem que es conformin amb allò que hem decidit, o que acceptin el que proposa la majoria. La conformitat i l’obediència formen part de les relacions socials, i els infants ho perceben de ben menuts, tant bon punt comencem a interactuar amb ells i els diem el primer no. Fins i tot en fem un motiu d’orgull, com a pares: «La meva filla em fa cas sempre, no li haig de dir les coses dues vegades»; «El meu fill accepta de bon grat tot allò que li diem», etcètera.

La vida social comporta adaptar les actitud i els desitjos propis en funció del punt de vista dels altres, i aquest és un dels molts aspectes que, a través de l’educació, comuniquem als nostres fills, fins que al final acaben formant part del seu tarannà preconscient. Arriba un moment en què, en situacions normals acabem per no adonar-nos de què impliquen la conformitat i l’obediència. Són certament aspectes necessaris per harmonitzar la vida en comú però, ¿què implica realment a nivell cerebral convertir els nostres fills en autòmats de la conformitat i l’obediència?

L’obediència és l’acció d’executar allò que mana algú, generalment una persona a qui se li atorga –o ell s’auto-otorga– ,o se li suposa –o s’ho fa venir bé perquè els altres li pressuposin–, un estatus de superioritat jeràrquica. És molt freqüent en tots els àmbits: els nens obeeixen els pares i mestres, els empleats a llurs caps, tots els presents en un judici al jutge, els ciutadans les indicacions de la policia i, com a cas extrem, els soldats han d’obeir cegament les ordres rebudes, malgrat no sempre, en cap d’aquests casos, s’entengui o es vegi la lògica racional i emocional de les ordres rebudes. La conformitat, en canvi, és la qualitat d’estar d’acord amb algú o d’acceptar una cosa expressada per una altra persona o per un sector social, sense una ordre explícita, únicament com a mecanisme d’adaptació als altres. Tot plegat sembla l’ordre natural de la vida social, o així ho tenim assumit des de ben petits.

Obeir genera conflictes cognitius

Tanmateix, un treball publicat fa poc indica que l’obediència genera conflictes cognitius a la persona a qui s’exigeix, i que la conformitat no en genera però en canvi afavoreix el pas cap a l’obediència. Anem a pams, perquè l’experiment que van fer és curiós. Van demanar a un grup de voluntaris que compressin un llibre per Internet. Només en coneixien el títol i algunes paraules significatives, i podien accedir també a unes quantes ressenyes fetes per altres persones, algunes de les quals eren positives i altres negatives. Alguns dels llibres tenien majoritàriament ressenyes positives, i altres de negatives.

A partir d’aquí, a un grup els van deixar triar el llibre lliurement, la qual cosa feia que els voluntaris es fixessin amb més cura en el contingut i en la valoració de les ressenyes. Aquest cas simula el procés de conformitat, atès que hom té tendència a comprar el llibre que més persones han valorat positivament, sense que hi hagi cap ordre explícita subjacent. Acceptem una cosa expressada per una altra persona i ens adaptem a l’opinió de la majoria. A nivell familiar i escolar ve a ser exactament el mateix: molts infants trien sense reflexionar allò que els seus pares o germans diuen o prefereixen, i també molts alumnes basen les seves decisions en allò que majoritàriament prefereixen els companys, a vegades els companys que per algun motiu exerceixen algun tipus de lideratge dins el grup. La conformitat ajuda a harmonitzar el funcionament col·lectiu, atès que tendeix a homogeneïtzar les respostes dels diferents membres de qualsevol grup social i llima les diferències. I l’obediència?

A un altre grup de voluntaris l’investigador que estava amb ells, que pel fet de dirigir l’experiment se li suposa preconscientment un estatus de superioritat jeràrquica, els va donar l’ordre directe i explícita de comprar un llibre determinat, precisament un dels que tenia més opinions negatives. En aquesta situació se simula l’obediència, atès que el voluntari havia de comprar un dels llibres que molt probablement no hagués triat mai. Portat a nivell familiar i escolar també ve a ser exactament el mateix: fer que els fills o els alumnes facin obligatòriament alguna cosa que per ells mateixos difícilment haguessin triat. En tots ambdós experiments, els voluntaris havien de prendre la decisió de manera ràpida, i se’ls va monitoritzar l’activitat cerebral.

Concretament es van analitzar les anomenades ones cerebrals P3, que reflecteixen els processos de presa de decisions, d’avaluació d’estímuls i de categorització, i les N2, que reflecteixen els processos de control executiu, de planificació d’activitats, d’inhibició de respostes i de gestió del llenguatge. Per començar, van veure que la intensitat i la durada d’aquestes ones és clarament diferent en les proves d’obediència que en les de conformitat, la qual cosa indica que l’obediència requereix més esforç mental, per inhibir les respostes naturals. I també indiquen que l’obediència genera conflictes cognitius, motiu pel qual és més difícil mantenir la cohesió d’un grup a llarg termini a través de l’obediència que de la conformitat. Els conflictes cognitius es produeixen quan hi ha una incompatibilitat entre el que ho suposava prèviament i el que acaba esdevenint, i obliguen el cervell a reconciliar els punts de vista divergents.

Fer obeir o no fer obeir? Aquesta és la qüestió

Els resultats obtinguts també indiquen que la conformitat facilita el procés cap a l’obediència, motiu pel qual és més fàcil obeir en una situació social en la qual prèviament hom si sent adherit. Quina conclusió en podem treure de tot això, en clau educativa per als nostres fills i alumnes? Si us penseu que ara diré que l’obediència no és bona per la formació dels fills i alumnes perquè genera conflictes cognitius, em sembla que us decebré. I si ara penseu que diré que cal inculcar les virtuts de l’obediència, també us decebré. Perquè una de les maneres que té el cervell d’aprendre coses noves és solucionant els conflictes cognitius que se li presenten. És la manera com anem perfilant i canviant els nostres paradigmes. Sense conflictes cognitius els paradigmes apressos romanen inamovibles. Per tant, tenir conflictes cognitius pot ser profitós, sempre que tinguem temps per resoldre’ls i recursos per a fer-ho. Dit d’una altra manera, el que cal és educar en la reflexió i donar eines i estratègies, i temps, per reflexionar. De fet, i no dic res que no sapigueu, tot sovint la reflexió ens porta a acceptar els postulats dels altres, mantenint també els nostres. Una conformitat a mitges, que sovint fa innecessària l’obediència en el sentit estricte i jeràrquic de la paraula.

BONES VACANCES A TOTHOM !!!!!!!

El proper post: Equivocar-se per aprendre: perquè els errors són tant importants en l’educació

 

Sigue leyendo ->

Fer esport durant l’embaràs fa que el descendents siguin més esportistes durant tota la seva vida

Sin categoría

 

De vegades hi ha coses que, de tant evidents com ens semblen, pensem que no cal repetir-les. Per exemple, aquell «tòpic» que diu que
fer esport és bo per a la salut.
O justament per això les repetim tant sovint que al final no hi parem prou esment. Segons el diccionari, un tòpic és una expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit. Dir que fer esport és bo per a la salut és certament un tòpic, però la seva transcendència va més enllà del que sovint pensem. D’una banda, l’exercici físic “nodreix” el cervell; en vaig parlar fa uns mesos en un article en aquest mateix bloc que justament duia aquest títol (el podeu fullejar en aquest enllaç). L’esport moderat té molts efectes beneficiosos sobre la salut física i mental: millora la gestió energètica, de sucres i de greixos del nostre cos; manté el cor, els músculs i les articulacions en forma; contribueix a eliminar el cortisol, la hormona de l’estrès, motiu pel qual és antiestressant, i estimula la producció d’endorfines al cervell, les neurohormones del benestar. I també contribueix a activar la plasticitat neural, és a dir, la capacitat que tenen les neurones de fer i refer les seves connexions, i és precisament en aquesta capacitat plàstica on resideixen totes les coses que aprenem i també on es gestiona tota la nostra vida mental. Per tant, tants els infants com els adolescents, els joves i els adults hauríem de dedicar una estona cada dia a fer esport. Ensenyar als infants a gaudir de l’esport, si pot ser en grup pels beneficis socials que això també comporta, és la millor manera de cultivar aquesta actitud, perquè la mantinguin quan siguin grans.

Practicar esport durant l’embaràs potencia les activitats cognitives del futur infant

Tanmateix, més enllà dels grans efectes positius que l’esport moderat sobre qui el practica, hi ha diversos treballs que demostren que practicar esport durant l’embaràs té també efectes molt beneficiosos per al nou individu –i no només per a la persona embarassada–, que es manifesten a llarg termini. Us parlaré de dos treballs que he trobat absolutament fascinants, per les implicacions que tenen. Tots dos han estat realitzats en ratolins –atès que hi ha procediments experimentals que per motiu obvis no es poden realitzar en persones–, però els resultats són perfectament extrapolables a la nostra espècie.

El primer va ser publicat l’any 2014 a la revista Neuroscience. Van agafar un grup de ratolins gestants i els van dividir en dos grups. Uns estaven en gàbies on tenien una roda giratòria, que els permetia fer tant exercici com volguessin. Els altres estaven en gàbies idèntiques que també tenien una roda, però estava bloquejada perquè no poguessin fer exercici. Quan ven néixer les seves cries, les van sotmetre a proves de memorització i reconeixement d’objectes en diversos moments de la seva infantesa i joventut, entre les 2 setmanes i els dos mesos després de néixer. Els ratolins són capaços de discriminar els objectes que per a ells són nous dels que els resulten familiars. Doncs bé, els fills de mares que havien fet exercici durant l’embaràs eren molt més ràpids alhora de reconèixer els objectes nous i distingir-los dels familiars. En definitiva, aprenien abans i gestionaven millor la seva memòria. En examinar el seu cervell es va veure que els gens que promouen la plasticitat neural estaven molt més activats. Dit L’esport durant l’embaràs fa que els descendents tinguin ja d’inici una major capacitat per aprendre coses noves i gestionar la informació del seu entorn. Només amb aquest resultat, penso que ja val la pena tenir en compte fer exercici moderat i adequat durant l’embaràs.

Però la història no acaba aquí.

Practicar esport durant l’embaràs també fa que els descendents siguin més esportistes de manera natural

A principis de 2016, la revista de la Federació de les Societats Americanes de Biologia Experimental (FASEB Journal) va publicar un article que demostra que els descendents de les mares que durant l’embaràs han practicat esport dediquen voluntàriament i instintivament més estona a practicar esport quan són adults, la qual cosa els permet recollir en primera persona tots els beneficis que té la pràctica esportiva en qualsevol etapa de la vida. Dit d’una altra manera, no n’hi ha prou amb ensenyar els infants a gaudir de l’esport, ni que ens vegin a nosaltres gaudir també fent esport perquè ens imitin (no s’ha d’oblidar mai la importància de la imitació en tots els aprenentatges; en vaig parlar en un article que podeu veure en aquest enllaç).

El disseny experimental que van utilitzar és molt semblant a l’anterior. Van agafar ratolins gestants i els van dividir en dos grups: uns estaven en gàbies on tenien una roda giratòria que els permetia fer tot l’exercici volien, i els altres estaven en gàbies idèntiques que també tenien una roda, però estava bloquejada perquè no poguessin fer exercici. Quan van néixer els van posar en gàbies que tenien totes una roda giratòria funcional, i en arribar a l’edat adulta van quantificar individualment quanta estona passaven cada dia fent voltes en la seva roda giratòria i el nivell global d’activitat física dins la gàbia. També van mesurar altres paràmetres fisiològics, com la gestió dels greixos corporals. El resultat fou concloent: els fills i les filles de les mares que havien fet esport durant l’embaràs eren molt més actius i passaven molta més estona cada dia fent voltes a la seva roda de manera completament voluntària. Malgrat no queda clar perquè el seu comportament esportista és diferent, les dades fisiològiques semblen indicar que les modificacions epigenètiques juguen un paper destacat (també en vaig parlar una vegada, de modificacions epigenètiques; ho podeu llegir en aquest enllaç). Les modificacions epigenètiques són petites marques químiques que es fan als gens en resposta a factors ambientals, les quals serveixen per reajustar el funcionament de l’organisme al seu entorn. En aquest cas, un entorn matern amb esport condiciona a què els programes genètics dels descendents també els indueixin a practicar esport.

En resum, educar els fills perquè gaudeixin de l’esport és crucial pel seu benestar present i futur, i també és clau fer-ho nosaltres perquè tinguin un model proper a imitar. Però, a més, podem començar a fomentar aquestes actituds tant sanes i positives abans de què neixin, durant l’embaràs. D’aquesta manera ja naixeran més predisposats a fer esport durant tota la seva vida, amb els beneficis indubtables que això comporta. I si l’esport el fem en parella o amb amics, millor. No només el gaudirem més nosaltres, sinó que transmetrem més gaudi als nostres futurs fills, a través dels neurotransmissors que generem.

El proper post: Els efectes d’educar en l’obediència i la conformitat

 

Sigue leyendo ->

Què uneix els amics? La importància del coneixement compartit

Sin categoría

Mama, papa, puc estar més estona jugant amb els meus amics?

Segur que, els que hem estat pares, hem sentit en més d’una ocasió exclamacions com aquesta. Les persones som éssers socials. Tota la nostra vida gira al voltant de la societat, i els amics en són una part primordial. La societat humana és molt complexa i variada, i las nostres preferències a l’hora de triar els amics es veuen condicionades per molts factors, alguns de conscients i altres de preconscients: l’edat, el sexe, les tendències polítiques, les aficions i els esports compartits, i un llarguíssim etcètera d’altres factors. Els infants també mostres preferències a l’hora de triar les seves amistats, però fins fa poc no es tenia gaire clar quins eren els factors que més els influïen, a banda de la imitació dels seus pares.

A principis d’any, un treball fet per dos grups de recerca, un de turc i l’altre de nord-americà, ha permès entendre quin és el principal factor que influeix en els infants quan trien els seus amics. La conclusió penso que és molt important, atès que indica una via que pot contribuir a evitar l’exclusió social i ampliar l’acceptació de la diversitat inherent a les cultures humanes. Un camí que pot ajudar a educar en una cultura de pau (si un interessa el tema de l’educació per a la pau, fa un any i mig vaig publicar un llibre sobre aquest tema amb una bona amiga pedagoga, en el qual no hi trobareu res d’aquest post, perquè està basat en un treball molt més recent).

De forma resumida, aquests investigadors van agafar diversos grups d’infants de 5 anys que prèviament no es coneixien entre ells, i van observar com establien vincles d’amistat. L’única informació que aquests infants tenien dels altres nens i nenes era que podien escoltar les cançons que més els agradaven. Doncs bé, invariablement, tots tendien a establir ràpidament amistat amb aquells infants que coneixien les mateixes cançons que ells. És el que s’anomena coneixement cultural compartit. Tendim a establir vincles d’amistat amb aquelles persones amb qui compartim més coneixements culturals, entesos en sentit ampli.

Les conseqüències, però, són molt més profundes, perquè al mateix moment en què s’estableixen grups diferents, el cervell comença a utilitzar una regla de doble moral, preconscient i per tant molt difícil de reconduir. Aquesta regla de dobla moral fa que, invariablement, tendim a considerar com més fiables, simpàtics i honestos les persones del nostre grup que les dels altres. Hi ha diversos experiments realitzats amb estudiants universitaris que ho demostren. I en els nens passa el mateix. De fet, és durant la infantesa que aprenem a establir aquesta regla de doble moral, que distingeix “els nostres “ de “els altres”.

Com pot això contribuir a evitar l’exclusió social i ampliar l’acceptació de la diversitat inherent a les cultures humanes? Com pot ajudar els nostres fills a ser més tolerants amb els altres? Una de les moltes maneres possibles és a través de la música, i de la cultura en general. Conèixer altres músiques i participar en esdeveniments d’altres cultures, compartir la cultura, fa que el nostre cervell percebi aquestes persones com a més susceptibles d’establir-hi amistat, i per tant pot ajudar a disminuir els efectes de la doble moral que ens fa separar “els nostres” de “els altres. Penso que la convivència en un món globalitzat, el que deixarem als nostres fills, bé val la pena.

El proper post: Fer esport durant l’embaràs fa que el fill o la filla siguin més esportistes

 

Sigue leyendo ->

L’anorèxia i la bulímia

Sin categoría

No és un tema per fer-hi broma: a Catalunya, el 6% de noies d’entre 15 i 29 anys tenen anorèxia o bulímia (aproximadament una de cada setze, o una en cada aula d’institut). Per això aniré al gra i no m’entretindré amb frases més o menys enginyoses o motivadores. També hi ha nois que en pateixen, però el percentatge és significativament inferior, el 10% de les persones afectades. L’anorèxia és la disminució de la sensació de gana, i pot ser deguda a moltes causes, des de fisiològiques a infeccioses. Tanmateix, la més habitual, amb diferència, entre les adolescents i preadolescents és l’anomenada nerviosa. Pel que fa a la bulímia, és untrastorn del comportament alimentarid’origen nerviós en què la persona afectada no controla el que menja i després sent una fortaculpabilitat, motiu pel qual acostuma a provocar-se el vòmito a abusar de laxantsidiürètics. Sens dubte, els cànons de bellesa imperants, d’arrel absolutament cultural, hi tenen molt a veure. Però hi ha altres factors relacionats amb el cervell que també cal tenir en compte.

La literatura científica sobre el tema és extensíssima, amb més de 8.000 articles especialitzats publicats. Les persones afectades acostumen a presentar unes característiques similars: són molt autoexigents, mostren mancances afectives i es troben sotmeses a una forta pressió ambiental. També presenten alteracions en la manera com perceben el seu propi cos, que es reflecteixen en la manera com s’activen determinades xarxes neurals. A més a més s’ha vist que hi ha una certa predisposició genètica, en gens com per exemple els anomenats BDNF (factor neurotròfic derivat del cervell) i en el del receptor de glucocorticoides, entre altres, implicats tots ells en la manera com el cervell estableix i gestiona determinades connexions neurals. No tothom, però, que es troba en aquestes circumstàncies es veu abocat a l’anorèxia o a la bulímia. Precisament, en aquesta diferència penso que hi ha una peça clau del trencaclosques.

L’estrès

Des de la perspectiva psicològica i també per les alteracions en la manera com les neurones produeixen i gestionen determinats neurotransmissors cerebrals, l’anorèxia es pot entendre com un comportament addictiu, similar a de les substàncies estupefaents. Precisament, les substàncies estupefaents són addictives, entre altres factors, perquè contribueixen a alleujar la tensió nerviosa i l’estrès, i per això el cervell en demana més i més. Doncs bé, s’ha vist que l’anorèxia i la bulímia també contribueixen, en les persones afectades, a alleugerir els símptomes de la tensió nerviosa i de l’estrès, unes condicions que són més habituals precisament en les persones autoexigents, que mostren mancances afectives o que es troben sotmeses a una forta pressió ambiental.

On vull anar a parar amb tot això? Primer, que davant la sospita de què un fill o una filla pugui començar a mostrar símptomes d’anorèxia o bulímia cal anar a un especialista, l’únic qualificat per diagnosticar-la i tractar-la, perquè agafada de bon començament és més senzill de posar-hi remei. No confiem el seu destí en consells d’amics, veïns o coneguts. Per això tampoc en dono cap, jo, aquí; no en sóc en cap cas i de cap manera un especialista, en absolut. Però sí que hi ha una cosa que podem fer per reduir, encara que potser només sigui una mica, la possibilitat de què les nostres filles i els nostres fills en puguin tenir: estar molt amatents al seu nivell d’estrès i a la seva afectivititat, amb els amics, amb els companys i amb nosaltres.

És clar que aquest consells són absolutament generals, i serveixen per ajudar-los a créixer en tots els sentits, a què el seu cervell vagi madurant de la millor manera possible, i a enfortir les relacions familiars i socials. Tant simple i, a vegades, tant complex alhora…

El proper post:Què uneix els amics? La importància del coneixement compartit

Sigue leyendo ->

«Cerebroflexia». L’art de construir el cervell

Sin categoría

Avui us demano una mica d’indulgència. Fa tres setmanes, quan vaig penjar el darrer post, sobre l’efecte de l’alimentació en la formació i el funcionament del cervell (23-3-2016), us anunciava que en el proper (és a dir, aquest) parlaria de l’anorèxia i la bulímia, en relació, com és lògic atenent a la temàtica d’aquest blog, el cervell. Però em permeto fer un petit parèntesi i parlar-vos de cerebroflexia.

–«Cerebroflexia»?–, segur que us estareu preguntant.

Sí, cerebroflexia. És una paraula que darrerament he començat a utilitzar, per definir, de manera gràfica, com es forma el cervell, i com manté la seva plasticitat –la capacitat de fer connexions noves– durant tota la vida. I ja us ho dic d’entrada: és també el títol d’un llibre que acabo de publicar sobre neuroeducació. Cerebroflexia. El arte de construir el cerebro. (Cómo la biología, la sociedad, la educación, y los azares de la vida dan forma a nuestro cerebro, y cómo podemos sacar provecho de ello). O sigui que sí, teniu tota la raó, estic fent una mica de propaganda, però en defensa meva cal dir que agafa alguns elements dels posts que he publicat fins ara, i també molts elements nous, per arribar a una conclusió que penso que és important, si esteu interessants en el tema de l’educació (i la neuroeducació): la possibilitat –i la necessitat– de què ens apoderem, individualment i col·lectiva, de la construcció sana dels nostre cervell, i molt especialment del dels nostres fills, en benefici del benestar i la dignitat de tots nosaltres. Ara ho explico millor.

La idea de la cerebroflèxia que proposo és molt simple. Imagineu que algú ens dóna un full de paper per fer una figura de papiroflèxia, per exemple un ocellet de paper, però cadascú rep un full lleugerament diferent: gros o petit; rectangular, quadrat o triangular; gruixut o fi i setinat, etcètera. Cadascú té el full de paper que li toca, i no el pot canviar. Ha de fer l’ocellet amb aquest paper, sabent que alguns fulls facilitaran més la tasca que d’altres. Quan naixem, de fet molt abans de néixer, quan els pares conceben els seus fills, els passen alguns dels seus gens, la meitat cadascú, els quals esdevenen des del primer moment el seu substrat biològic ineludible. Part d’aquest gens contribueixen a controlar com es forma i com funciona el cervell (n’he parlat en alguns dels meus primers posts en aquest blog). De la mateixa manera que la forma, les dimensions i el tipus de paper ens poden ajudar més o menys a fer l’ocellet de papiroflèxia, també les variants gèniques concretes que ha heretat cadascú poden facilita més o menys algunes característiques mentals. Però en això no hi podem fer res, tenim les que tenim, i els nostres fills tenen les que tenen. Ens hi hem de preocupar gaire, si no ho podem canviar?

Continuem amb l’ocellet de papiroflèxia. Agafem el paper que ens ha tocat i el comencem a doblegar, de manera consecutiva, per generar la nostra figura. Hi haurà papers que ho afavoriran, i altres no tant. Tanmateix, una part importantíssima de cara al resultat final serà la nostra habilitat per doblegar-ho. Si ho fem amb traça i cura, seguint l’ordre correcte, sense presses però també sense pauses que desfacin els plecs, aconseguirem una bona figureta, adequada al paper que ens hagi tocat. N’haurem tret el màxim profit. En canvi, si no tenim tanta traça o ho fem sense massa cura, la figureta final no serà tant bonica, i no traurem tot el profit del full que tinguem. En aquesta comparació, els plecs que fem corresponen a la funció de l’educació, entesa en sentit ampli: familiar, social, reglada, etcètera, i al seu efecte sobre la plasticitat del cervell, afavorint o alternativament comprometent determinades connexions, per exemple pel que fa a la capacitat de prendre decisions raonades, controlar la impulsivitat, gestionar correctament les emocions, etcètera. També n’he parlat en diverses ocasions en posts anteriors, sobre la plasticitat neural i els efectes sobre molts aspectes de la nostra vida mental, com la motivació, l’atenció, etcètera.

En els gens concrets que ens toquen no hi podem influir. Però l’ambient social i educatiu concret, que contribueix a la formació del cervell i per tant a la nostra vida mental, depèn de tots i cadascú de nosaltres, i per tant és aquí on hem de centrar els nostres esforços si volem aprofitar al màxim les característiques del cervell dels nostres fills, en benefici del seu benestar i de la seva dignitat –que considero que han de ser les fites més ambicioses de l’educació–. I no només dels nostres fills, sinó també en nosaltres, atès que, per sort, la plasticitat neural, malgrat disminueix a mida que ens anem fent grans, no s’atura mai.

Si voleu, us convido a tots a la presentació del llibre. La farem el divendres dia 8 d’abril a la sala Àmbit Cultural de El Corte Inglés, al Portal de l’Àngel de Barcelona.

El proper post (ara sí que va de bo que va de debò): L’anorèxia i la bulímia

Sigue leyendo ->

La importància d’una dieta equilibrada per a la salut mental

Sin categoría

 

«Au, vinga, fill meu, menja la verdura i el peix!»

Quantes vegades hem sentit, hem dit o ens han dit alguna cosa semblant a aquesta? Sabem que l’alimentació és crucial per mantenir un bon estat de salut. Però no només de salut física, sinó també, com estan demostrant una sèrie d’interessantíssims treballs recents, per mantenir una bona salut cerebral i mental. Ras i curt: l’alimentació influeix directament en la construcció i en la reconstrucció del cervell, en la plasticitat neural, la qual influencia directament la nostra vida mental. Això inclou tant l’alimentació materna, que repercuteix en els nutrients que arriben a l’embrió i el fetus durant el seu desenvolupament, com també la dels primers anys de vida, durant la infantesa i l’adolescència i, fins i tot, quan ja som adults.

 

Tanmateix, que ningú s’angoixi per aquest tema. Pel que fa a l’alimentació, i llevat de casos molt puntuals en què cal eliminar algun aliment de la dieta o enriquir-la en algun nutrient essencial per prescripció mèdica (repeteixo, «prescripció mèdica»; cal anar molt alerta amb les dietes miraculoses perquè els miracles no existeixen), la millor garantia per a bon desenvolupament cerebral és mantenir una alimentació equilibrada, sense excessos i sense mancances. De fet, dit això, podria acabar el post aquí, perquè aquest és el resum de tot plegat. Però penso que val la pena explicar-ho una mica més. Penso que no n’hi ha prou amb saber les coses; per eixamplar el pensament cal saber-ne el per què.

Els dèficits alimentaris incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però sobretot, no ens hem d’obsessionar

Segons un treball publicat el 2015, que recull i resumeix els resultats d’una trentena llarga d’estudis anteriors –és el que en terminologia científica s’anomana una meta-anàlisi–, per aconseguir un funcionament òptim del cervell es necessita una ingesta adequada de nutrients clau com els àcids grassos poliinsaturats omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro, entre d’altres. Sense oblidar, per descomptat, les proteïnes i els glícids (els sucres per entendre’ns, però els d’absorció lenta, no els dolços i sucres refinats).

Val a dir, però, que no és en absolut necessari obsessionar-se amb l’alimentació. Una dieta equilibrada, no només constituïda per verdures i peix, com potser podria suggerir la primera frase d’aquest post, sinó que també inclogui cereals, fruita fresca i fruits secs, racions moderades de carn, productes lactis, llegums, molt pocs dolços, etcètera, com ho és la mediterrània entre d’altres, ja proporciona per si mateixa tots els nutrients essencials que necessiten els infants i els joves per desenvolupar-se correctament. I, torno a repetir, sense obsessionar-nos, perquè especialment en els adolescents, l’obsessió per l’alimentació pot conduir a l’anorèxia i a la bulímia (i fins a cert punt també a la vigorèxia), uns trastorns alimentaris que malauradament afecten entre un 1% i un 5% dels joves entre 15 i 19 anys als països desenvolupats. En el proper post en parlaré explícitament.

Continuem parlant de l’efecte de la dieta sobre el cervell. S’ha vist que una dieta deficitària repercuteix directament en la salut mental dels infants i dels adolescents, atès que afecta negativament la plasticitat neural (recordem que l’aprenentatge i de fet qualsevol altre aspecte de la nostra vida mental rau directament o indirectament en la capacitat de les neurones de fer i refer noves connexions). Per exemple, s’ha relacionat la manca d’omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro amb un increment de l’ansietat, i també amb una major predisposició a patir depressió. Així, s’ha vist que els àcids grassos omega-3 contribueixen a modular l’efecte d’alguns neurotransmissors, com la dopamina, la noradrenalina i la serotonina, implicats en diversos aspectes de la nostra vida mental com la motivació, l’optimisme, el benestar i l’aprenentatge, entre altres. Aquests àcids grassos també augmenten la capacitat de fer noves neurones i noves connexions neurals mitjançant un factor neural anomenat BDNF (de l’anglès, factor neurotròfic derivat del cervell, o brain-derived neurotrofic factor)

Per esmentar un altre exemple, s’ha vist que el zinc també contribueix a la neurogènesi, és a dir, a la formació de noves neurones, especialment en l’hipocamp, la zona gestora de la memòria, i que el seu dèficit pot afavorir estats de depressió, especialment en situacions d’estrès. També les vitamines dels grups B i D, quan escassegen en la dieta dels més joves, incrementen el risc de patir determinades malalties cerebrals quan s’arriba a l’edat adulta, incloses algunes de pronòstic greu com l’esquizofrènia i la depressió major, a causa d’una mala connectivitat entre determinades àrees del cervell.

Els excessos alimentaris també incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però hem de continuar sense obsessionar-nos

No només la falta d’algun nutrient essencial afecta el desenvolupament del cervell. També ho fa el consum excessiu de greixos, un aspecte que adquireix una especial rellevància en entorns on l’obesitat infantil va en augment. En aquest cas, diversos treballs publicats entre els anys 2002 i 2015 han demostrat que un excés de greix d’origen animal en la dieta disminueix la plasticitat neural. Aquest greix interfereix amb l’anomenat receptor de glutamat, un receptor neuronal al qual s’uneix un neurotransmissor anomenat, precisament, glutamat. El glutamat és el neurotransmissor excitador més abundant del cervell, i els seus receptors es troben concentrats en les zones de les neurones on s’estableixen les connexions neuronals, les sinapsis. A més, té un paper crucial en la plasticitat neural, que com ja he dit dit en diverses ocasions en aquest i en altres posts és la base de l’aprenentatge i la memòria.

El consum excessiu de greixos d’origen animal fa que aquests receptors perdin sensibilitat, per la qual cosa davant d’un mateix estímul la seva resposta és inferior. En conseqüència, la plasticitat sinàptica de les neurones disminueix. Aquest efecte, a més, també es produeix quan una mare gestant consumeix massa greixos d’origen animal sobre la formació del cervell del seu fill, que d’aquesta manera no acaba de manifestar tot el seu potencial de desenvolupament.

La capacitat de mantenir una bona plasticitat neural, la qual de retruc influeix en tota la nostra vida mental d’infants, adolescents, joves i adults, s’inicia ja amb l’alimentació de la mare i prossegueix amb la dels fills. I s’ha de mantenir durant tota la vida. L’alimentació contribueix, junt amb molts altres aspectes, a tenir un cervell sa amb una ment sana, la qual cosa implica una responsabilitat envers els nostres fills ja des d’abans del naixement.

El proper post: L’anorèxia i la bulímia

 

Sigue leyendo ->

L’efecte de l’agraïment en la felicitat

Sin categoría

Aquest és el primer post que publico aquest 2016. Per tant, una bona manera de començar podria ser desitjant-vos a tots un bon any!, encara que arribi amb quasi tres setmanes de retard respecte el canvi oficial de data. Ben mirat, però, no hi ha cap frontera objectiva que separi el 31 de desembre de l’1 de gener de qualsevol any. Fins i tot hi ha hagut moments en la història en què s’han eliminat alguns dies de l’any, per ajustar el calendari mensual a l’astronòmic, o directament en alguna ocasió s’ha canviat directament el calendari. I hi ha diversos calendaris coexistint –el gregorià, el musulmà, el xinès, l’hebreu, etcètera– . Tanmateix, la frontera psicològica entre el darrer dia d’un any i el primer del següent és clara. Per això moltes persones ho celebren d’alguna manera. I és molt freqüent pensar o desitjar que l’any que s’estrena ens farà més feliços que el que deixem enrere. I quin millor desig podem tenir els pares per al nostres fills que ajudar-los a ser feliços i a assolir la seva pròpia felicitat?

El combinat neuroquímic de felicitat

No és fàcil definir la felicitat. Segons el DIEC, és l’estat de l’ànim plenament satisfet, però l’assoliment d’aquesta satisfacció es pot aconseguir de moltes maneres, amb una gran dosi de subjectivitat. A nivell de xarxes neurals i àrees cerebrals, la percepció de felicitat es correlaciona amb l’activitat de diverses zones del cervell, entre les quals destaca una regió de l’escorça occipital anomenada precuneus que es relaciona amb el sentiment d’identitat i l’autoconsciencia. En certa manera, l’autoconsiencia i, per tant, l’anàlisi de la interioritat, afavoririen aquest sentiment. També hi estan implicades, en el sentiment de felicitat, l’escorça frontal, que està implicada en la planificació de comportaments, l’expressió de la personalitat, la presa de decisions i el comportament social; l’amígdala, que gestiona les emocions, i l’anomenat nucli accumbens, implicat en el sentiment de premi i recompensa, entre altres. També a nivell de neurotransmissors, el “còctel” de la felicitat està força ben caracteritzat. Els principals neurotransmissors que en conjunt, col·laborant de manera sinergètica, contribueixen al sentiment de felicitat són la serotonina i la norepinefina (que aporten un cert nivell d’estimulació), la acetilcolina (focalitza l’atenció), les endorfines (que inhibeixen el dolor i el malestar), la oxitocina (que proporciona confiança), la melatonina (millora l’estat d’ànim), la feniletilamina (que es relaciona amb l’enamorament en sentit general) i la dopamina (que genera sensació de recompensa). Veient tots aquests noms, queda clar que el sentiment de felicitat és certament complex –la qual cosa no vol dir que sigui necessàriament difícil d’assolir.

Varia el sentiment de felicitat?

Nombrosos estudis psicològics i sociològics realitzats durant les darreres dècades assenyalen que, amb l’edat, la percepció subjectiva de felicitat augmenta. A nivell neural, això és degut a canvis en la producció d’alguns dels neurotransmissors esmentats, que fan que, davant unes mateixes circumstàncies, la felicitat que experimentem sigui subjectivament superior. Tanmateix, un estudi publicat fa unes setmanes a la revista Social Psychological and Personality Science sembla indicar que aquesta tendència es podria estar invertint, i n’identifica una de les causes: la manca d’agraïment. Una qüestió important, si volem contribuir a què els nostres fills i filles sàpiguen generar el seu propi espai de felicitat. Ara us ho explico.

Segons aquest treball, en el qual es van fer entrevistes a més de 1 milió de persones d’edats compreses entre els tretze i noranta sis anys, a partir de l’any 2010 aproximadament el sentiment subjectiu de felicitat i, en conseqüència, l’optimisme, en comptes d’anar augmentant amb l’edat com sempre havien indicat els estudis psicològics i sociològics, va començar a disminuir, especialment a partir dels 30 anys. Un dels grups humans que d’adults manifesten sentir-se més feliços són els danesos, i paradoxalment són aquells en què quan arriba l’any nou manifesten menys expectatives de canvi i millora. I el cas contrari es troba en alguns pobles mediterranis, especialment en els italians i grecs: mostren moltes expectatives de millora quan arriba l’any nou, però en canvi diuen sentir-se cada cop menys feliços.

Pel que fa a la infantesa, han detectat que les persones que de nens pensen que quan siguin grans podran ser qualsevol cosa que es proposin, generalment perquè així ho transmetem els adults com una manera de potenciar el seu optimisme i la seva motivació, són els que manifesten després una menor satisfacció per la vida, possiblement perquè les expectatives mai no s’acaben de complir del tot. I segons revela aquest treball, aquestes grans expectatives durant la infantesa es van disparar a partir de la dècada de 1970, motiu pel qual les persones que ara tenen més de 30 anys han invertit la tendència de sentir-se cada cop més feliços.

Quines expectatives hem de donar als nostres fills i filles?

Vol dir això que hem d’intentar que els infants i els adolescents no siguin tant optimistes pel que fa a les seves expectatives, si volem que de grans sàpiguen generar el seu espai de felicitat? De cap manera. A nivell de funcionament del cervell, l’optimisme, la motivació i el sentiment subjectiu de felicitat estan lligats per aquest mateix estol de neurotransmissors i processos neurals, i també estan relacionats amb la creativitat i el desig de novetats. Per tant, potser el que cal és transmetre’ls un optimisme més realista, nascut de l’autoconeixement i la interioritat (recordeu que la zona del cervell implicada en l’autoconeixement també està activa quan tenim sentiment de felicitat), i dit sigui de passada, també potenciar la resiliència.

Tanmateix, els autors d’aquest treball que us comento també destaquen un altre aspecte important de cara a gaudir de la felicitat: la gratitud. La gratitud és el sentiment positiu que experimenta una persona que ha rebut un bé o un favor, i reforça els llaços socials. Precisament, l’anomenat cervell social (que són aquelles regions del cervell que contribueixen a generar i gestionar les relacions socials) és crucial en les nostres emocions. Doncs bé, aquests investigadors han detectat que les persones que mostren més gratitud per allò que aconsegueixen, mantenen un major sentiment de felicitat. I les que no ho fan, el van perdent.

 

La gratitud sempre ha estat un important actiu de les persones: no oblidem mai d’ensenyar als nostres infants i joves el seu valor crucial. I la millor manera de fer-ho és amb l’exemple, a través de la imitació (vegeu el post del 13/3/2014). Sens dubte, els ajudarem a ser més feliços i a generar un espai compartit on optimitzar la seva felicitat.

El proper post: La importància d’una dieta equilibrada per a la salut mental

 

Sigue leyendo ->

El poder de les mirades

Sin categoría

De ben segur que tots hem viscut situacions en la nostra vida en què ens ha quedat gravada la mirada d’una persona, ja fos una mirada d’alegria, de ràbia, de por, d’enveja, de súplica, de satisfacció… Les mirades tenen un gran poder sobre les persones, i això és especialment important durant la infantesa i l’adolescència. Possiblement tots els que teniu o heu tingut fills o filles menuts o adolescents, o el que hi treballeu o hi heu treballat, coincidireu a dir que amb una sola mirada és possible fer-los callar, o engrescar-los, o fer que se sentin importants. I també, si ens ho proposéssim, els podríem fer sentir menystinguts, de la mateixa manera que segurament tots recordem la mirada d’alguna persona que en algun moment ens va menystenir. Les mirades són un dels elements més importants de la comunicació no verbal, i el seu efecte sobre el nostre comportament pot ser aclaparador, atès que activen zones molt diverses del nostre cervell. Sense voler, amb una simple mirada podem condicionar negativament el futur d’un infant o un adolescents. I, de la mateixa manera, també les podem utilitzar com una eina per ajudar-los a créixer i potenciar la seva dignitat com a persones.

Tot comença amb el naixement

La primera cosa en què es fixen els nadons quan poden començar a mantenir estable la seva mirada, és el rostre de les altres persones. Si ens acostem a un nadó amb un sonall a la mà i el belluguem, possiblement miri un moment el sonall, però ràpidament el que més li cridarà l’atenció serà la nostra cara. Per això també els nadons els agrada tant tocar la cara de les persones, masegar-la amb els seus petits ditets i esgarrapar-la amb les seves aparentment inofensives però altrament esmolades ungletes. A través de la cara de les altres persones, fan la seva primera socialització. Aprenen els seus propis sentiments, i a interpretar els dels altres. I també a respondre en conseqüència. Per això, una mirada de menysteniment pot generar fàcilment sentiment d’inferioritat, en funció de què estigués fent aquell infant o adolescent en aquell moment, o de quin fos el seu estat mental. O de ràbia, o d’impotència. O pot afavorir que també menystingui altres persones. De la mateixa manera, una mirada ferma de confiança pot augmentar fàcilment la seva autoestima, i també el respecte que sent cap els altres, per imitació.

Ja ho sé, possiblement hi hagi qui pensi que amb una sola mirada no n’hi ha prou per fer tot això, i en la majoria de casos és cert. Els efectes a llarg termini de les mirades solen ser acumulatius. Una mirada entre un mar d’altres marides és només com una gota d’aigua. Però mirar de manera sistemàtica una persona amb menyspreu pot acabar fent que ens menyspreï a ella mateixa o que aprengui a menysprear els altres. Generalment amb una sola mirada no n’hi ha prou. Però hi ha excepcions, que depenen de l’estat emocional de la persona i, també, de qui dirigeixi la mirada concreta. Si una persona no té un estat emocional suficientment estable, l’efecte de les mirades és molt més intens –i per tant, durador–. I precisament una de les facetes que caracteritza els adolescents és la seva relativa i variable inestabilitat emocional (en vaig parlat al Post del 13/2/2014). I si la persona que dirigeix aquella mirada concreta està emocionalment vinculada al receptor, com pot ser el cas dels pares, amics, professors o qualsevol persona de qui es valori la opinió, l’efecte també és més intens i durador.

Potser no n’hem estat mai massa conscients, però la responsabilitat que tenim quan mirem les altres persones, de la mirada concreta que els dirigim, especialment als nostres fills i alumnes, és més gran del que pensem.

Tot comença també amb els homínids

Només com a curiositat, no som els únics animals que ens comuniquem amb la mirada i, en conjunt, amb l’expressió facial. Tots els primats hominoides –bonobos, ximpanzés, goril·les i orangutans– també ho fan. Però la seva mirada és molt menys expressiva que la nostra. Sabeu per què? Per un motiu molt senzill: la pell que envolta els ulls dels altres primats cobreix completament l’escleròtica, que és la capa més externa del globus ocular. És una capa molt dura que confereix resistència a l’ull, i es caracteritza pel seu color blanc. Per això els ulls dels altres primats els veiem sempre foscos: només ens mostren l’iris i la nineta.

En canvi, en la nostra espècie la pell del voltant dels ulls està retreta, i això deixa al descobert la part més anterior de l’escleròtica. La nostra pupil·la està emmarcada en blanc, la qual cosa li dóna un ventall molt més ampli d’expressions, i una finesa expressivitat exponencialment superior. No sabem com eren els ulls dels homínids ancessors nostres, perquè no deixen cap empremta en els fòssils, però sens dubte la selecció natural ha afavorit aquesta característica en el nostre llinatge pels avantatges que suposa pel que fa a la comunicació i a la socialització, i en conseqüència a la possibilitat de viure en grups culturalment i socialment molt complexos.

I també tot comença –i continua– dins el cervell

La posició anatòmica de l’escorça visual és ben curiosa. L’escorça visual és la zona del cervell que rep el senyal transmès pels nervis òptics, i és l’encarregada de reconstruir les imatges i donar-los significat. Deia que la seva posició és ben curiosa perquè es troba al clatell, mentre els ulls es troben a l’altre extrem del crani, a la cara. Això fa que el senyal neural hagi de recórrer un camí més llarg que si l’escorça visual es localitzés, per exemple just darrera el front. Tanmateix, això permet un circuit molt interessant. Abans d’arribar a l’escorça visual, el senyal que transporten els nervis òptics passa pel tàlem, una zona del cervell implicada en regular el nivell d’atenció i la consciència. Per poder fer aquesta regulació, el tàlem està en contacte directe amb l’hipocamp, que és la zona del cervell que gestiona la memòria, i l’amígdala, que gestiona les emocions. Per això, al mateix moment que l’escorça visual reconstrueix la imatge, ja la pot dotar de significat. D’una banda, permet fer-nos conscients de si allò que estem veien és una cosa o una cara coneguda o desconeguda, una situació nova que ens exigeix una resposta diferent a l’habitual, o una situació habitual a la qual podem respondre de manera automatitzada, com sempre fem davant aquella mateixa situació, perquè sabem que la resposta que hi donem, sigui quina sigui, funciona prou bé.

D’altra banda, dota les imatges de càrrega emocional. Cal recordar aquí que les emocions són patrons de conducta predeterminats que es desencadenen inicialment de manera preconscient davant qualsevol situació que exigeixi una resposta immediata. En són exemples l’alegria, la por, la ira, el fàstic, etcètera. Si sumem a aquests fets la capacitat d’empatia que podem tenir cap a les altres persones i l’efecte de les neurones mirall, que ens permeten viure dins nostre les emocions que manifesten o que observem en els altres, tenim ja tots els ingredients per al còctel. Això explica perquè una simple mirada, en una situació de forta càrrega emocional, pot deixar una empremta profunda a la memòria. Una empremta que, si tipus de mirada es va repetint en el temps, acabarà fixada gràcies a la plasticitat del cervell, en connexions neurals reforçades que, d’una o altra manera, influiran en les conductes posteriors d’aquella persona.

D’aquí la gran importància de les mirades, de mirar als altres, i molt especialment als nostres fills i alumnes, amb la dignitat que qualsevol persona es mereix.

El proper post: L’efecte de l’agraïment

 

 

Sigue leyendo ->

Cervell digital: com alteren les noves tecnologies el cervell dels infants i els joves?

Sin categoría

Una de les imatges més habituals al carrer, als restaurants, al metro, a l’autobús o fent un cafè, es veure persones manipulant un aparell de comunicació digital, tipus mòbil o tauleta. I ara que s’acosten les festes de Nadal –d’aquí a pocs dies s’encendran els llums de Nadal als pobles, viles i ciutats de Catalunya i començaran les fascinants fires de Santa Llúcia–, un dels regals més freqüents a totes les llars (ja sigui per a una altra persona o tipus autoregal), és un d’aquests aparells. El nombre d’aplicacions que ens permeten fer coses cada cop més variades creix exponencialment, la qual cosa fa que incrementi el sentiment d’utilitat que ens provoquen i al mateix temps també augmenta la nostra dependència d’ells –o, millor dir, la interdependència mútua que tenim amb aquests ginys, perquè ells també depenen de nosaltres–. I, de cara als infants i joves, cal afegir també que cada cop són una eina més habitual d’aprenentatge, a banda de ser un instrument de comunicació social i de joc i esbarjo. Vindrien a ser com un “tot en un” sense precedents. Fa unes setmanes, una lectora d’aquest blog em va preguntar què se’n sap sobre els efectes que aquestes noves tecnologies poden tenir sobre el cervell, i d’aquesta pregunta neix aquest post. Per cert, sempre que us interessi un tema concret, ja sabeu que me’l podeu proposar; si en sé una mica, m’informaré més i en parlaré en un post; i no en sé res, ho reconeixeré obertament.

Nadius i immigrats digitals

Certament, la vida contemporània ens ha sorprès amb l’eclosió de les noves tecnologies, que permeten un grau de connectivitat personal i social sense precedents. La globalització i la socialització del coneixement estan en mans de tots. La societat i la cultura mundials en un puny. Es parla ja dels nadius digitals, persones que des del seu naixement s’han vist immerses en aquestes noves tecnologies i que han crescut amb elles, i dels immigrants digitals, aquells que vam néixer abans i que ens hi hem anat adaptant. No deixa de ser sorprenent, però, l’expressió «noves tecnologies», perquè són noves per als immigrants digitals, però no per als nadius. Bé, és igual. Sigui com sigui, si els immigrants digitals ens hi hem pogut adaptar és gràcies a la plasticitat del nostre cervell. N’he parlat sovint en aquest blog (podeu veure, per exemple el post que vaig penjar el 30/1/2014, el primer on en parlava, però ha anat sortint molt sovint relacionada a temes d’aprenentatge, creativitat, motivació, etcètera). Aquesta plasticitat neural és la que ens permet aprendre coses noves durant tota la vida, i es va construint i reconstruint constantment en interacció amb l’ambient i amb les nostres experiències vitals. I, a mida que es va construint i reconstruint, a mesura que va reforçant o podant determinades xarxes neurals, condiciona el nostra comportament, i afavoreix un tipus de respostes o unes altres.

Per què torno a explicar tot això? Ras i curt, perquè aquestes noves tecnologies han canviat la nostra relació amb l’entorn, i sens dubte això es reflecteix en les nostres connexions neurals, a través de la plasticitat neural. Per exemple, abans calia recordar un munt de dades, ja que l’accessibilitat a elles era dificultosa –números de telèfon, dates històriques, formules químiques, procediments legals, qualsevol cosa relacionada amb la nostra vida–. Ara, en canvi, es pot accedir a qualsevol dada amb un simple clic des de qualsevol racó del planeta, sempre que es disposi de connexió a internet. Canviarà això el nostre cervell? Sens dubte.

El cas dels taxistes londinencs

Hi ha un precedent que ha estat molt estudiat, el dels taxistes de Londres. Per a obtenir la seva llicència, han de fet un examen que popularment es coneix com The Knowlege («El coneixement»), en el qual s’avalua la seva capacitat per orientar-se en els més de 25.000 carrers d’aquesta gran urbs anglesa. De mitjana, els aspirants triguen un parell d’anys en aconseguir-ho. Doncs bé, el 2011 es va publicar un estudi on s’havia fet un seguiment de les connexions neurals d’aquests aspirants durant el procés d’aprenentage, i es va veure que havia canviat físicament un nombre molt significatiu de connexions, per tal de poder “encabir” totes les dades del mapa de carrers de Londres.

Sens dubte, la utilització de les noves tecnologies modificarà les connexions neurals. Ara bé, com serà el cervell dels nadius digitals en comparació amb el dels immigrants? Aquesta és la gran pregunta. Una pregunta, però, que encara no és senzilla de respondre, per un motiu molt simple: ha passat poc temps des de l’inici de la revolució digital i l’abast dels estudis que s’han realitzat fins a l’actualitat és encara limitat. I, per motius obvis, aquests estudis no es poden realitzar en models animals. Tanmateix, ja hi comença a haver algunes dades, i com veureu tot seguit són certament interessants.

Cervells més integrats i capaços de discriminar, però amb menys memòria i més narcisistes

Per exemple, s’ha vist que les persones que prioritzen les amistats a través de la xarxa es tornen més confiades, i incrementa la seva sensació de poder personal. També es detecta un increment del narcisisme, atès que a través de la xarxa hom esdevé el centre del seu propi univers. Dit d’una altra manera, el cervell percep com si tots els altres «donessinn voltes» al voltant de que gestiona l’aparell; hom pot seguir els xats que vulgui, participar com i quan vulgui i desconnectar-se dels que no li interessen, sense esperar els torns i ordres propis de les converses presencials.

També incrementa l’activitat dels mecanismes de comparació social, que resideixen a les zones del cervell implicades en l’anomenat cervell social. Alhora, en disminuir el contacte visual en les comunicacions interpersonals, disminueix l’efecte de la mirada sobre la percepció dels altres (en el proper post parlaré de l’efecte de les mirades). Però, en canvi, augmenta la necessitat d’interpretar la informació que es rep, ja que arriba més descontextualitzada. No és el mateix un text de whatsapp que digui «Avui em sento feliç» que sentir-ho directament d’una persona amb la qual estem parlant presencialment. En aquest segon cas, podrem percebre preconscientment el seu estat d’ànim a través de l’entonació de la veu, la mirada, etc.

També s’ha vist que la realitat virtual canvia les experiències conscients, en modificar les entrades sensorials que rep el cervell, la qual cosa, d’alguna manera, podria influir en l’autoconsciència. Tot això comporta canvis en la connectivitat de les àrees del cervell implicades, però, com ja he dit, encara és aviat per dir com influirà tot plegat en els processos mentals i, en conseqüència, en la societat.

Del que no hi ha cap dubte és que està canviant la connectivitat relacionada amb l’emmagatzematge i la gestió de la informació. Les xarxes neurals que gestionen la memòria disminueixen, i en canvi incrementen les implicades en la gestió ràpida de la informació, i en la seva integració, globalització, contextualització i valoració. No sabem com tot això acabarà condicionant el cervell del futur, però sens dubte no serà exactament igual que el del present, com aquest tampoc és igual al de fa un segle.

El proper post: L’efecte, l’afectivitat i l’efectivitat de les mirades

PS. Per cert, si us interessa el tema de les relacions entre la biologia i la cultura, i més concretament entre el genoma humà i la cultura, acabo de publicar un llibre de divulgació sobre aquest tema, intitulat «100 gens que ens fan humans»

Sigue leyendo ->

La creativitat: del mite a la realitat

Sin categoría

Us proposo un experiment molt simple, que únicament requereix que tingueu una mica de paciència. Aneu amb els vostres fills petits a algun lloc que sigui ben avorrit per a ells, el que vulgueu, i porteu-los únicament una ampolla d’aigua. Els feu estar raonablement quiets i en silenci, i que s’avorreixin força. Si ho aconseguiu, veureu que en molt poca estona l’ampolla d’aigua deixarà de ser una ampolla d’aigua, si més no dins la imaginació dels vostres fills, i la manipularan segons allò que estiguin imaginant: potser serà un coet, un nino o un tren, o qualsevol altre cosa, però no una ampolla d’aigua. I si no aconseguiu que s’avorreixin, potser seria bo practicar-ho més sovint, perquè l’avorriment és una font inesgotable de pensament creatiu. Si, tal com ho dic.

 

 

Què és la creativitat?

De fet, la creativitat no és res més que realitzar noves connexions entre elements aparentment dispars. Per a la major part d’adults, una ampolla d’aigua és només això, una ampolla d’aigua. No som capaços de veure-hi res més. Els infants, en canvi són molt més creatius que nosaltres, i ells hi poden veure qualsevol cosa; poden establir qualsevol connexió que en aquell moment els passi pel cap, i viure-la com a tal. Què vull dir amb tot això? Que la creativitat no és res estrany que ens resulti aliè, que l’haguem d’aprendre com hem de fer, per exemple, amb les taules de multiplicar. La creativitat és consubstancial a la nostra espècie. Naixem amb ella, i quan som petits és quan més creatius som (la qual cosa no vol dir que la creativitat pràctica, que és la que ens permet fer avenços útils, no necessiti altres ingredients que sí que anem aprenent amb l’edat). Anem a pams, i analitzem-ho de manera sistemàtica.

De manera general, la creativitat es pot definir com l’habilitat per qüestionar assumpcions, trencar límits intel·lectuals, reconèixer patrons que resten amagats a primera vista, observar l’entorn de manera crítica i analítica i realitzar noves connexions entre elements aparentment dispars. Quan tenim pensaments creatius s’activen unes zones molt concretes del cervell que es troben en l’anomenada escorça prefrontal, la part més exterior del cervell que se situa més o menys per darrere del front (just sota el front hi tenim l’escorça frontal). Això indica, ja d’entrada, dues coses. Primer, que la creativitat s’origina al cervell i es gestiona en unes connexions neurals concretes. I segon, que si hi ha connexions neurals implicades, la plasticitat del cervell pot afavorir-la o bé alternativament fer-la disminuir. He parlat sovint de la plasticitat del cervell, i com permet que l’ambient moduli la forma com es fan aquestes connexions.

De forma resumida, quan dues neurones es connecten per primer cop assagen la utilitat d’aquesta nova connexió. Si resulta útil, la connexió es manté i fins i tot es reforça. Si no és útil, remet i desapareix. Doncs bé, en els infants, com en els adults, els pensaments creatius van associats a noves connexions. Si quan estan realitzant processos creatius els estimulem, les connexions que formen part del cervell creatiu es mantindran, i afavorirem que aquesta característica no vagi desapareixent amb l’edat. En canvi, si els menystenim, la sensació preconscient d’aquella persona serà que allò no serveix per a res, i la connexió desapareixerà. En el cas de l’ampolla d’aigua, és molt diferent continuar amb el joc que estigui fent l’infant –és dir, estimular-lo amb una simple mirada d’aprovació–, que donar-li la sensació, amb paraules, gestos o mirades, que allò que està fent és una «tonteria». En el primer cas estarem potenciant la seva capacitat creativa; en el segon l’estarem mutilant.

Cal estimular la creativitat?

El problema de la creativitat no és tant com estimular-la, perquè el cervell humà, especialment l’infantil, la genera de manera automàtica. El gran problema és no mutilar-la. Això no treu que, en el procés de maduració i sociabilització, els humans elaborem una sèrie de bloqueigs mentals, un mecanisme d’adaptació a l’entorn familiar, al sistema educatiu i als condicionaments físics, socials i culturals de cadascú, que la van limitant a poc a poc. És inevitable. Mirar-ho sempre absolutament tot des de la creativitat no resulta útil, des del punt de vista de la supervivència biològica, que sovint requereix prendre decisions de manera ràpida i no reflexiva. Per això, amb l’edat, a mesura que els assajos que fem de nens, a través principalment del joc, ens van donant respostes de com comportar-nos i relacionar-nos amb els altres i amb el món que ens envolta de la millor manera possible, a poc a poc anem agafant costums i deixem de plantejar-nos-ho tot com si fos nou, com si fos un camp abonat a la creativitat. També això és necessari, per descomptat, però si d’infants hem treballat bé la zona del cervell creatiu, de grans ens serà molt més fàcil fer-la treballar quan la necessitem, fins i tot ajudant a què s’activi conscientment. I, com tots sabeu, la necessitem sovint, la creativitat, per resoldre molts problemes de la nostra vida diària als quals potser no ens hem afrontat mai.

Dit d’una altra manera: la millor manera d’aconseguir persones que d’adultes siguin més creatives és no desafavorir la creativitat en els nostres fills i alumnes, senzillament deixant que manifestin la que ja tenen ells mateixos i valorant-la sempre en positiu. Si us interessa el tema i voleu alguns exemples concrets, us recomano que llegiu un article que vaig escriure conjuntament amb la meva esposa fa uns anys a la revista Escola Catalana.

Tots som igualment creatius?

Com podeu imaginar, la creativitat depèn de molts factors. D’una banda, depèn de com es facin les connexions al cervell, moltes en resposta a l’ambient, a l’estímul que donem als infants i joves, i sobre tot de com els ho valorem. N’he parlat en un paràgraf anterior. Penseu, però, que la millor recompensa que poden tenir, o dit amb més propietat, allò que el cervell valora de forma preconscient com a més útil, és el reconeixement social (les paraules d’ànim, l’encoratjament, l’acceptació, la valoració positiva, etc.). Per tant, en funció de com sigui la infantesa de cada persona, la creativitat final serà diferent, estimulada o mutilada.

A banda d’això, també es coneixen gens que, en funció de les variants gèniques que tingui cadascú, ens predisposen ja des del naixement, com a part del nostre programari biològic bàsic, a ser més o menys creatius. Per tant, també és cert que no tothom parteix des de la mateixa línia de sortida, ni en la creativitat ni en cap altre característica; hi ha persones que de constitució genètica ho tenen més fàcil que d’altres, però l’estimulació o alternativament la mutilació creativa afecten a tothom, de manera que una persona ben predisposada que s’hagi vist molt mutilada acabarà tenint una creativitat menor que una que li hagi succeït tot el contrari. Com a curiositat, la major part de gens identificats estan relacionats al funcionament del cervell i a la manera com les neurones es comuniquen entre elles, i n’hi ha que afecten la creativitat general (com per exemple els gens anomenats neurogulina-1 i transportador de la serotonina), altres la verbal (DRD2), la numèrica i figurativa (TPH1), la musical (AVPR2), etc., per esmentar-ne només uns quants de la dotzena llarga que actualmenthi ha identificats.

Que hi podem fer, doncs?

La creativitat diguem-ne pràctica, aquella que ens permet resoldre problemes reals de la nostra vida diària (ep!, atenció, tota la creativitat és pràctica i útil, tant la que ens permet resoldre problemes com la del nen que juga amb l’ampolla d’aigua), té tres components clarament distingibles però indissociables: experiència, habilitat de pensament creatiu i motivació, entesa aquesta com la passió i el desig interns de resoldre el problema plantejat. Per tant, no hem d’oblidar mai la motivació! Pel que fa a l’experiència no és res més que coneixement (tècnic, de procediments o intel·lectual), i com en qualsevol aprenentatge no n’hi ha prou amb fer aprendre de memòria determinats conceptes bàsics, sinó que sobre tot cal estimular perquè els infants, adolescents i joves aprenguin a aprendre i a utilitzar de forma correcta i contextualitzada els seus aprenentatges. Finalment, respecte a les habilitats de pensament creatiu, ja n’he parlat en els paràgrafs anteriors. Cal tenir present, també, que el primer joc d’un infant és sempre creatiu, en reproduir de manera innovadora allò que ha vist al seu entorn.

Per educar en la creativitat cal potenciar la fluïdesa de producció d’idees, alternatives o solucions, atès que com més idees es produeixin més probable serà trobar una solució útil. Una de les eines més emprades per augmentar la fluïdesa és l’anomenat brainstorming o «pluja d’idees», durant la qual les persones implicades generen idees no convencionals mitjançant la supressió del procediment habitual de criticar-les o rebutjar-les de manera immediata. La critica i el rebuig immediats són responsables de bona part del bloqueig creatiu. Penseu que es pot aplicar a totes les edats, i que es pot fer de moltes altres maneres, per exemple fomentant l’opinió, el diàleg i l’argumentació (aspectes que tenen tots ells una bona dosi de creativitat, atès que inclouen lavaloració crítica de situacions, buscar connexions entre elements aparentment no vinculats, etc.).

I encara hi ha un altre element important: tenir temps per pensar, per deixar que el cervell «viatgi» sol en les seves interioritats. Cal tenir temps per estar relaxat i per avorrir-se. És l’avorriment de què parlava en l’experiment que us he proposat a l’inici d’aquest post. Quan hom s’avorreix deixa de pressionar el cervell, i així és com l’escorça prefrontal té més llibertat per fer connexions noves, de trobar relacions on abans no les havia vistes. De fet, hi ha treballs molt interessants que indiquen que el moment en què els adults som més creatius és quan estem cansats. Sabeu per què? Doncs perquè quan estem cansats l’escorça frontal del cervell, que és la que està pendent de totes les informacions que ens arriben noves de l’exterior, perd eficiència de funcionament i allibera l’escorça prefronta(en el sentit de què execiex menys control sobre ella), que on es generen els pensaments creatius.

No cal però que cansem els nostres fills i alumnes perquè siguin creatius, atès que el cansament dificulta l’execució de molts altres processos mentals. En certa manera, l’efecte de l’avorriment és similar al del cansament: si el que hi ha afora no ens interessa, deixem de posar-hi atenció i alliberem la part creativa del cervell. Cal dir, però, que no em refereixo a avorrir-se en el sentit estricte de notar tedi o aversió, com ho defineix el diccionari, sinó de deixar al nostres fills -i a nosaltres mateixos- temps suficient perquè puguin fer activitats que no estiguin prèviament estructurades, organitzades i controlades per normes preestablertes.

I també és similar l’efecte d’estar relaxats. Quan estem relaxats, o quan generem un ambient perquè els nostres fills i alumnes se sentin relaxats però tanmateix motivats (recordeu que la creativitat necessita també motivació), afavorim el bon funcionament del cervell creatiu. Dit de passada, però molta atenció i que ningú ho faci, si us plau!, aquest és també un dels efectes de l’alcohol i d’altres drogues sobre el cervell, les qualstambé fan quedisminueixi l’activitat de l’escorça frontal del cervell; per això són utilitzades per algunes persones que creuen que necessiten estimular de forma artificial la seva vessant creativa. Però, per motius més que obvis, no són una bona estratègia per als infants, i en cap cas tampoc ho sónper als adults, atès que totes les drogues causen danys sovint irreversibles al cervell.

El proper post: Cervell digital: com alteren les noves tecnologies el cervell dels infants i els joves?

Sigue leyendo ->